EL BOSC DE LES PERSONES
Instal·lació
Portem una
vida accelerada els nostres sentits estan atacats per milers d’estímuls no
hi ha espai per a la reflexió cada cop hem de córrer més i més el mòbil sona
el rellotge no s’atura córrer cap a la feina menjar ràpid dormir poc la tele
l’ordinador més ràpid, més ràpid, més ràpid, més ràpid, més ràpid, més
ràpid, més ràpid, més ràpid...
Prou.
Aturem-nos.
Observem.
Respirem.
Siguem.
Somiem.
Amb tranquil·litat.
Visquem la ciutat d’una altra manera.
Descobrim la seva gent, els seus racons, els seus detalls.
Abracem la ciutat.
Des de la calma.
Des dels ulls d’un nen disposat a sorprendre’s.
Volem crear
un espai de reflexió enmig del caos, una espècie de forat negre on el temps
s’atura i es desfà en mil filaments que pengen del cel, com una espècie de
bosc intemporal on es capturen moments eterns que duren potser un segon o
potser mil anys.
Serà un refugi on la gent es pugui aturar un moment i simplement seure i observar. Reflexionar sobre el que veu. I després plasmar allò que li ha suggerit aquesta visió, allò que ha sentit, allò que ha desitjat, allò que ha viscut.
Es tracta d’arribar a crear una matriu protectora plena de les empremtes de les persones, que hi han deixat la seva unió amb la ciutat i els seus habitants, a través d’un cordó umbilical perenne.
Descripció:
Una estructura d’uns 2 metres de llarg, per 1 d’ample i 1,30 d’alt. El sostre estaria format per fils, agafats de punta a punta, d’on penjarien les reflexions de les persones, que elles mateixes escriurien en un tros de paper. Així, la idea és aconseguir omplir aquest bosc amb l’empremta de totes les persones que s’hi han assegut a observar la ciutat i els seus habitants.
L’acció va acompanyada de música i d’encens, per intentar crear una microsfera, com un lloc d’observació integrat però alhora aliè a la ciutat. I és que a vegades cal sortir d’una situació per a veure-la de la millor forma possible.
